FITXA ARTÍSTICA:

​

Títol: Amor en tiempos de cólera.

Any: segle XX​.

Autor: Gabriel José de la Concordia García Márquez​.

Idioma: Espanyol​.

Versio cinematogràfica:



























​

​

ARGUMENT:

 

 

És una novel•la amb una prosa molt intrigada, màgica i sensual.
L'obra té tres personatges protagonistes que integren el triangle amorós a través del qual s'estructura l'extens quadro de costums: Fermina, la qual compartix una llarga existència al costat de Juvenal Urbino, el seu marit i Florentí Ariza, l'enamorat etern de la dona, qui l'espera durant cinquanta-tres anys per a materialitzar un amor que mai havia passat de ser platònic. Els amors entre Florentí Ariza i Fermina Melca comencen quan ambdós estaven encara molt jóvens: ell comptava 18 anys, ella tan sols 13. Després d'alguns furtius trobades, Fermina accepta la proposta de matrimoni que l'enamorat florentí li fa, però el pare de la jove s'oposa rotundament a la boda i la mana de viatge a fi de separar-los. Florentí, qui treballa com a telegrafista, perseguix la seua nóvia enviant de poble en poble missatge en clau que els seus col•legues li feien arribar. Quan Fermina torna a la ciutat, els seus sentiments han canviat i decidix aceptar.
Florentí, qui treballa com a telegrafista, perseguix la seua nóvia enviant de poble en poble missatge en clau que els seus col•legues li feien arribar. Quan Fermina torna a la ciutat, els seus sentiments han canviat i decidix acceptar la proposta matrimonial d'un metge educat a França, Juvenal Urbino. Amb ell conforma el perfecte matrimoni burgés. Ella, filla d'un comerciant, ascendix de categoria social i s'adapta amb soltesa a la nova situació imposada per la dignitat i el rang de l'espòs.
Fermina Melca té la convicció de l'única dona que en realitat a amat, florentí Ariza es dedica a flirtejar. El registre del seu diari d'amors revela la suma de 622 amants. Amb cap es compromet, la seua mirada sempre estava dirigida a la mateixa direcció: Fermina Melca. Pro fi, en un cas absurd i i inclús jocós, Jubenal Urbino mor deixant Florentí Ariza el camp lliure. La mateixa nit del vetla del metge, els vells enamorats reprenen el festeig que un destí advers, personificat en el pare de Fermina Melca, havia contrariat feia més de mig segle.
Davant de la sorpresa de tots, Fermina decidix anar-se'n amb Florentí a un viatge sense direcció ni retorn, un periple cap a la felicitat. El barco 'Nueva Fidelidad' és l'escenari dels seus balls i els seus amors, pesats a causa de l'edat, però tendres a causa de la fermesa que va resistir els embats del temps i les circumstàncies.







APARICIÓ DE LA NOVEL·LA CLÀSSICA A

LA GRAMÀTICA DE L'AMOR:



El professor de la Irene, atractiu i d’uns quaranta anys, un dia li va dir que s’havia de llegir una novel•la que s’anomenava  Amor en tiempos de cólera de García Márquez. La Irene es va llegir molt ràpidament la novel•la, perquè li va enganxar, perquè era d’una historia d’amor entre un home i una dona.​



 Alguns fragments de la novel•la inquietaven una mica (cap 34).

​
 

Florentino Ariza es va enamorar de Fermina i va començar a conquistar-la amb les seues apassionades cartes i a mirar-la des d'un banc del parc davant de la seua casa. Ella es va negar per un temps.

Florentino Ariza s’emborratxa d’amor menjant-se les gardènies fresques dels parterres de la seva mare i bevent colònia a granel, tot allò per apropiar-se del sabor de la seva estimada, la Fermina Daza, i transpirar-lo per tots els seus porus.

 

​

Vaig recordar aquest capítol pertorbador de l’inici del llibre (pàg 245).



Cinquanta anys més tard Florentino torna a escriu-li una carta i la Fermina creu percebre en el paper una olor tènue, de gardènies blanques.

A la Irene li van agradar molt alguns fragments del llibre.

 

​

Volia ser un a altra vegada ella mateixa, recuperar tot el que havia hagut de cedir enmig d’un segle de servitud que l’havia fet feliç, sens dubte,però que un cop mort el marit no li deixava a ella ni els vestigis de la seva identitat. Era un fantasma en una casa aliena, i en la qual vagava a la deriva, tot preguntant-se angoixada, qui estava mes mort: El que havia mort o la que s’havia quedat (pàg 248).



La novel•la acaba amb una mítica escena en la qual Florentino i Fermina junts per fi després de cinquanta anys, naveguen pel riu en una travessia sense final ni destinació concreta. El vaixell en que viatgen hissa la bandera del colera per motius que no tenen res a veure amb la malaltia i cap port no es permet atracar per temor a contagiar-se.       
   

La Irene havia citat aquell final formidable en el seu treball (pàg 257).

Peter li va dir a Irene que havia pensat donar una passejada en barca fent homenatge a l’ultima escena de la novel•la.



 La novel•la acaba en una mítica escena en la qual Florentino i Fermina se’n van anar en un vaixell (pàg 257).

Peter es va a acomodar al seu costat a l’altra meitat del estret seient, però just aleshores el cel es va enfosquir i es va sentir el crepitar d’un tro proper. Va llevar l’ancora, sense dissimular els seus nervis, i va arrencar el motor després de tres intents fallits que els van omplir d’angoixa. El fot vent bufava de costat, impulsant-los perillosament cap les roques d’un espigó natural, mentre onades cada vegada més altes colpejaven el vaixell pe tots els fronts. La Irene es a agafar amb força als laterals de la llanxa per evitar caure. En Peter va accelerar per evitar el xoc, que semblava inevitable, perquè el motor no estava preparat per a eixos esforços. Després d’uns minuts lluitant contra la força deslligada del mar, es va rendir i va emetre una ranera agònica.
Irene va cridar per a veure si algú la escoltava, no va tindre sort, va mirar al seu mòbil, però no va tindre cobertura. Peter va a cridar, per a veure si el tenia mes sort, però el fragor de la galerna esmorteïa la seva veu i ell estava concentrat en el motor que ni l’escoltava.
En veure que l’aigua els arribava més amunt del turmells, la Irene es va posar a treure-la  amb una galleda que va trobar a coberta. En Petes s’havia adonat que els seus esforços no tenien sentit i es va unir a ella, mirant de reduir el volum de l’aigua a l’interior del vaixella la deriva.
Aleshores, quan van despertar, tot estava en silenci, el cel estava clar, els núvols s’havien dispersa, ells estaven davant de la costa. També el vent havia amairat. La Irene y Peter pensaven que no sortirien de aquell que les va ocorre. Van començar a parlar:



 ​ - Pensava que no sortíem – va confessar Peter tremolant.​

  - Jo tampoc. Mai abans havia viscut un naufragi.



La Irene va trucar als guardacostes perquè anaren a per ells.
Els van dir que el remolcarien fins a la platja tan bon punt poguéssim desamarrar la llanxa.





RELACIÓ AMB LA GRAMÀTICA DE L'AMOR:



Aquesta novel•la se relaciona amb el protagonista perquè Irene és un xica que ha estimat de veritat. A banda d’això la Irene i Peter se'n van en un vaixell com Florentino i Fermina.