1. Pablo i Mateo "Terror":



(Mohamed apareix al carrer amb quatre persones, van tots de negre amb passamuntanyes, corren, estan fugint dún helicopter Nord-americà, van al seu quarter)​

(Dins del quarter)

GUARDIA 1: Contrassenya!



MOHAMED: MSR

GUARDIA 2: Qué vols parlar amb Abdul?

MOHAMED: No és assumpte teu!

(Entra a la sala del cap)

ABDUL: Qué fas ací? Qué vols?

MOHAMED: T`he de dir que vull fer un atac suïcida, vull matar el capità que va matar el meu germà Omar.

ABDUL:(preocupat) No pots deixar sola la teua mare ni el teu germà petit...

MOHAMED: El hasan no es tan petit, ja té catorze anys, ja pot cuidar-se sol!

ABDUL: Pero, que dius?

MOHAMED: Ja li he ensenyat a disparar una arma i prompte estarà preparat per a unir-se a nosaltres.

ABDUL: Et prohibisc que faces l'acte suïcida...

MOHAMED: Ja nopots fer res, ja he pres la meua decisió, i no em tornaré enrere.

ABDUL: (Dubtant) En eixe cas... Et proporcionarem totes les armes que tu vullgues.

MOHAMED: No necessite res, ja ho tinc tot preparat en la meua casa, demà aniré a la seua base.

ABDUL: Vols que envie algú amb tu per ajudar-te? Poden anar amb tu Iyad, Tariq o Ralah.

MOHAMED: No, vul anar jo sol, aniré amb un C4 i voldrà no haver nascut.

                         (Mohamed ix de la base cap a la seua casa)​
 

MOHAMED: (Ja a casa, confesant.se a la seua mare) Mare, demà aniré a una missió suïcida, vaig a venjar l'Omar.

MARE: (Plorant) Mohamed no pots fer aixó...

MOHAMED: Ho sent molt mare (se'n va a la seua habitació)
(Mohamed va tot de negre, està preparant-se per anar a matar el capità nord-americà)

MOHAMED: Abdul, estic ací, perque no puc estar a la meua casa, amb la meua mare. Em da molta pena.

ABDUL: Parlem de com ho faràs.

MOHAMED: M'acostaré a ell silenciosament, abans estaré amagat a uns matolls, i quan arriben i es despisten, correré fins a el capità Smith i explotaré el C4. Potser en vegen peró aniré de negre i com serà de nit no em veuran.

ABDUL: Anem a descansar, fins a la nit.

(De nit, Mohamed està amagat als matolls, espera un poc i arriben els nor-americans. Sigilosament Mohamed ix corrent cap al capità però els soldats nord-americans el veueni li disparen. Mohamed corre més ràpid i en arribar al capità detona el C4).











2. Óscar i Juan "Por":

​

 (A l´aula 6.66 es troben dos companys de classe amagats dins d´un armari, el silenci trencava l´ambient. Al institut on es troben els xics s´alternen moments de tempesta amb moments de calma.)

   

-Tinc por, molta por no sent més que por.

-(Amb la veu trencada i fluixa) No sé què passa, potser era una broma, o no...

-Saps que no és una broma, m´ha semblat escoltar tirs, el Haki s´ha tornat boig, ha entrat a la classe i s´ha possat a pegar tirs a tothom.

-Menys mal que l´hem sentit a temps i hem fugit cap aquesta classe.

-Ara recordé qui és Haki, vivía aïllat de tots, mai l´havia escoltat parlar.

-Ahir es trobava més estrany que mai.

-Serà perquè els companys de l´altra classe del costat l´han fet patir de veritat, humiliació i més humiliació, sempre als més dèbils, jure que si eixim d´aquesta no tornaré a faltar al respecte a ningú.

-El teu nom es Kimi?

-Sí i el teu Mika?

-Doncs anem a fugir com siga.

(De sobte s´escolten passos, que sense dubte anaven cap a la classe on es trobaven Mika i Kimi atemorits.)

-Ara és el moment.

-Anem.

(Els dos companys ixen de l´aula decidits per fugir , el corredor estava buit, sospitosament buit.)

-És el moment, anem a l´eixida, tant de bo la policia ja haja arribat.

-(Amb un to de veu cansada) Anem Kimi, que ja arribem a l´eixida.

(Es trobaven tan prop però tan lluny, de sobte s´escolta pa pa pa pa.)​

-Ah!

-No Mika!

-Havem de tornar a l´aula l´assassí és prop.

(Altra vegada a l´aula)​

-Hem d´esperar. Com et trobes?

-Bé, la bala tan sol m´ha esguitat.

(De sobte s´obri la porta . Vida o mort, vida o mort, vida o mort...)​

(Vida.)











​3. Paula i Paoli "Fam":



(En la ciutat, a la vesprada, els tres amics.)



Pibe: Demà anirem pel carrer Central, que cal anar al metro.

Olivia: I quan ens anem a separarem?

Pibe: Ja ho vaig dir Olivia, quan arribem al final del carrer ens separarem. Soledad i la tu aneu juntes.

Soledad: I Pablo? Ahir vam dir que aniríem els quatre junts.

Pibe: M'ha cridat este matí. M'ha dit que ens esperaria en la porta del metre.
Olivia: Clar, com sempre... Pablo es bota els plans.

(Al dia següent, en la porta del metre. El Pibe, Soledad i Olivia es troben Pablo.)


Pablo: Ho sent xics... Havia de portar a la meua germana al col•legi.

Olivia: Clar...  La teua germana.

Pablo: Què vols dir amb això Olivia?

Olivia: (Amb veu d'enuig) Vull dir que sempre eres tu el que et botes els plans!

Soledad: Xics! Pareu ja! No vos heu d'enfadar per açò. Anem al metro o el perdrem.

Pibe: Això dic jo. El temps vola i tenim coses a fer.

(Es pugen al metro)



(Després d'una hora i mitja de trajecte baixen en el barri de Muntó, cap al carrer Colonial)


Pibe:  Bé, ja sabeu quin és el vostre paper.

Pablo: Val xiques, no la cagueu.

Olivia: Tranquil, l'última vegada, no vaig ser jo qui la va cagar.

Soledad:  Fotre, xics. Qui va dir que els que es barallen es desitgen?

Olivia: Soledad! Per favor, pareix que no em conegues.

​
(Arriben al carrer Colonial)​


Pibe:  Bé, ja estem, poseu-vos cada un en el vostre lloc.

(Cada un es col•loca el seu lloc)


Olivia: Fixa't en els seus moviments, mira que expert és.

Soledad:  Sí sí, és molt ràpid en aquestes coses. Ha de pensar que és invisible.

(El PIbe ataca el japonés i el tira a terra)


Japonés:  Ah! Deixa’m! Ah! Ah!

(El Pibe intenta llevar-li la càmera, però el japones es resistix i tota la gent crida i corre espantada. el japonés agafa una altra vegada la cambra fortament i es resistix. El Pibe trau una navalla per a espantar el japonés. Pablo, Olivia i Soledad l’observen des del cantó)


Pablo: Fotre, pareix que hui no li ha eixit molt bé l'estratègia.

Soledad: No, pareix que no.

(El japonés es resistix. Al cap d'un instant va la policia i li diu al Xiquet que solte la navaixa)


Policia 1: Solta la navaixa! No volem problemes.

(Els policies es llancen damunt del Xiquet per a intentar llevar-li la navaixa)


Policia 1: Ja no tornaràs a repetir açò jove.

Policia 2: Exacte, ja t’estàvem seguint des de fa unes quantes setmanes.

(Al final detenen el Pibe i se'l porten cap al cotxe de policia)

(Quan fiquemal Pibe en el cotxe de policies, el Pibe li pega una colzada al policia i aconseguix escapar)


Policia 1: No t'escapes!

(Comença a córrer darrere d'ell)

​
Pibe: Sóc molt ràpid, no m'agarraràs.

(Quan el Pibe ja pensava que era lliure, ixen dos policies pel cantó)

​
PIbe: Merda, No comptava amb açò.

Policia 3: Estigues quiet, no ens obligues a disparar.

PIbe: Mai, no vull anar a la presó.

(El Pibe intenta escapar per segona vegada)

(Un policia trau la pistola)


PUM!

Pibe: Oh!

(El policia li va donar un tir al PIbe en el braç. El Pibe encara tenía forces per a escapar)​

​
PUM!​

​
(L'altre policia li va disparar en el cap i el Pibe va morir dessagnat).​











4. Elena "Ilus·sió":



(Daniel, un Jove constructor, en la platja de Valencia lesita el 27 de juny reflexiona)



DANIEL: 8(pensatiu, tirant petxines a la mar) Esta platja és molt bonica, encara que un poquet avorrida, jo un jove constructor podría fer unes torres… no, no millor unes fonts perque la gent no tinga sed, o també pot fer un parc d´atraccions…

(apareix una amiga seua)

SONIA: hola Daniel, que fas tu aquí?

DANIEL: Sonia hola, estic pensant construir alguna cosa aquí perque aquesta platja siga mes divertida.

SONIA: com?

DANIEL: construint alguna cosa bonica.

SONIA: em pareix molt be.

DANIEL: t´agradaria atjudarme?

SONIA: clar que si.

DANIEL: estic pensant fer unes torres o unes fonts o a tu que t´agadaria fer?

SONIA: a mi m´agraden molts el parcs d´atraccions.

DANIEL: si, a mi tambe.

SONIA: podiem possar una muntanya russa nories…

DANIEL: si i tambe unes taces voladores que a mi m´agraden molt.

SONIA: i tambe una parada de menjar.

DANIEL: molt bona idea Sonia.

SONIA: te n´has adonat de que fem un gran equip?

DANIEL: si, pero la fama es sols per a mi ja que jo ho he decidit tot.

SONIA: no em pareix just.

DANIEL: em te igual, jo soc el qui mana.

SONIA: doncs m´en vaig.

DANIEL: adéu no ET necessity.

(Daniel en veré que estaba sol sean va a buscar tajada al gran constructores)​

DANIEL: Me oden atjudar per favor?

PEP: clar que si.

DANIEL: M´agradaria molt construir una pista d´esqui per que el parc d´atraccions no.

PEP: molt be el primer que fara serán el planols.

DANIEL: jo tinc molts fulls a la motxila, els porte?

PEP: si va ser millor que si.

(Daniel i Pep dibuixen moltes coses)​

PEP: t´agradaria que possarem una font?

DANIEL: si, i tambe unes taquilles per a que la gent guarde la roba.

PEP: Si em pareix molt be.

(Claudia la mare, el crida perque van a dinar)

CLAUDIA: Daniel pep vinga a recollir els poals d´arena.

(Daniel Pep i Claudia es van a dinar)











​5. Mireia i Dulce "Orgull":



(Està la presentadora Tiffany en un plató de televisiò, es molt senzill, tan sols hi ha dues pantalles amb el logotipus del programa, una taula amb dos gots d’aigua)



Tiffany: Bon dia a tots, hui en el nostre plató contarem amb la presència d’un soldat d’elit. Parlarem de la seua experiència a la guerra d’Iraq. (Elevant la veu)Amb tots vosaltres el soldat Kevin O’Malley. (Apareix per una porta el soldat Kevin O’Malley vestit amb el seu vestit militar, és alt, corpulent, porta una gran cicatriu a la cara, el seu rostre és sec.)


Tiffany: Bon dia, senyor  O’Malley.

O’Malley: Bon dia, és un plaer estar ací.

Tiffany: Per  què es va fer soldat?

O’Malley: Perquè estic orgullós de ser americà i, com a americà, pensé que la gent que ha fet mal a la nostra patria han de pagar el que han fet.

Tiffany: Què et pareix la divisió del país per el canvi polític que s’està produint? De quina part estàs tu?

O’Malley: Mire, jo sóc un soldat d’elit, un professional. No tinc ideología obeÏsc ordres. Estic al servei del meu país i del seu president, el comandant cap. No pense en aixo. No qüestionaré i recriminaré els que ho facen. Tenim un mandat del nostre congrés: lluitem per la democràcia.

Tiffany: Creu que aquesta guerra durarà molt de temps?

O’Malley: Li puc assegurar  que ho seguirem fent. Estarem el temps que faça falta en aquest país. Fa molt de temps que lluitem  en aquesta guerra…(amb veu trista) molts anys.

Tiffany: Són paraules molt dures… A la televisió no han eixit moltes imatges  sobre la guerra. Ens podries concretar un poc més què va passar?

(El soldat es queda pensatiu, es toca la cicatriu que té al rostre i es congela la imatge, l’escena de l’entrevista  sen va i al voltant d’una taula hi han cinc soldats asseguts a terra. Estan jugant a les cartes, entre ells està Kevin O’Malley però sense la cicatriu.)


Richard: No val això es trampa!

Paul: No, no, Ricky, guanyar no és trampa…

Richard: No em digues Ricky, ja sóc un home (es fa l’indignat)


Bob: Vinga calleu els dos, altra?

Meredith: Sí, sí, que la sort canviarà i guanyaré a tots… (diu somrient)


Kevin: Això ho has dit totes les vegades i quantes has guanyat…

(Meredith pega a Kevin al braç)


Kevin: Em fas mal!

(Meredith li trau la llengua)


Bob: Vinga…(Reparteix les cartes)


Paul: Je,Je crec que el menda guanyarà…

Meredith: Calla…(s’escolta el soroll d’un helicòpter)


Richard: Crec que no acabem la  partida.

Paul: Merda!

(Es posen tots l’equip d’assalt i desapareixen corrent. Estan tots amagats vigilant una casa)


Richard: Per què no entrem?

Bob: Si han dit no, és que no!

Richard: És el moment  perfecte.

Paul: Richy, les ordres són les ordres i punt.

Richard: Què ara són els més intel•ligents del món? (Diu amb sarcasme)


Kevin: Em caguen tot, Richard mai subestimes al teu enemic, entesos?

(En la casa es produeix un moviment)
Richard: Me la pelen les ordres,  jo vaig. (Diu amb decisió)


Kevin: Me caguen la puta, per l’amor de Deú vine ací ara mateix.

Richard: Estic cansat d’esperar i esperar i amagar-me, estan a ahí!

Kevin: No veus que és un suÏcidi?

Richard: Ells van matar als meus pares i han de pagar per això.

Kevin: Pensa en la teua germana, tan sols et té a tu, ja ha perdut els seus pares, no faces això.

Richard: (Amb veu vacil•lant) Si vaig a per ells, estarà més segura.
(Richard ix corrent cap a la casa)


Kevin: No! Richard Alexander Grey vine, és una ordre! (Exclama)


(El soldat O’Malley  va corrent darrere  de Richard, quan el soldat Grey obri la porta, es produeix una explosió, a Kevin l’impacta una pedra a la cara)


Kevin: Aaaaaaah! (Es posa les mans a la cara, la té tota plena de sang)


(Desapareix l’escena. Estan altra vegada l’entrevistadora i el soldat, ell està tocant-se la cicatriu)


O’Malley: És dur, sap? Molt dur. Per això no hi ha hagut imatges. Les famílies patirien més i no hi tenim cap dret.

Tiffany: Creu que val la pena el sacrifici?

O’Malley: Què si val la pena el sacrifici? Nosaltres estem ací per a protegir el nostre país, el nostre estil de vida, el nostre Déu.

Tiffany: Creu que hi haura victòria algun dia? Jo crec que açò ha d’acabar el més prompte possible.

O’Malley: No sé ni si hi haurà victòria, però té raó, la veritat no acabem d’entendre com serà la victòria.

Tiffany: I els altres soldats, com estan?

O’Malley: Els meus soldats són soldats d’elit com jo, però no li ho negaré: cada dia estàn més apagats, esperant l’hora de marxar. (Amb veu decidida i forta) No ho puc tolerar, aquests homens estàn preparats per a tot. Hem de mantenir la moral ben alta.

Tiffany: Ara ja estàs a les forces especials, com és el canvi? Què se sent?

O’Malley: Ací les preguntes estan prohibides. No hi tenen lloc. Tenim disciplina nosltres. Ja se sap. Els nostres homes han estat entrenats a l’acadèmia més exigent en les condicions més extremes. Sap que en només dos mesos poden arribar a perdre quinze quilos? Som les forces Especials, el bo i millor de l’exèrcit, l’orgull d’Amèrica. Lluitem a l’avantguarda. Som els primers a arribar i els últims a marxar. Ho diu el nostre lema. Ho veu? “Anar els primers”

Tiffany: No creu que mor molta gent innocent? Es a dir, que no son terroristes!

(El soldat es queda pensatiu , desapareix l’escena de l’entrevista i apareix el soldat O’Malley amb dos soldats més, están amagats darrere d’unes plantes preparats per a atacar)


Bob: Que fills de puta! S’han compinxat amb els d’Iraq.

Kevin: Hem d’arrassar amb tot, no hem de tindre contemplacions amb ningu. (Diu amb decisió)


Soldat: Jo crec, que no hauríem d’arrasar amb el poble, hi han moltes famílies.

Bob: Si no ho fem així, s’escaparan.

Soldat: I les famílies…

Bob: Ells van matar Richy que tan sols tenia déneu anys.

(Apareix un altra vegada el plató de televisió on està el soldat O’Malley i l’entrevistadora)


O’Malley: L’altre dia vam arrassar un poble Iraquià, vam capturar vint-i-set terroristes,  sent capturar-los però és necessari.

Tiffany: Molts politics pensen que això es podría evitar. Tu creus el mateix?

O’Malley: Jo crec que és qüestió de sort. Llàstima de la gent que viu ací, han tingut mala sort de nàixer en un país ple de terroristes. Què hi farem? Ningú pot escollir el lloc de naixement, no? En fi, deixem la política per als polítics.

Tiffany: Bo, jo crec que per hui ja hi ha prou. Ens ha encantat que estigéres ací.

O’Malley: Gracies (somriu) Puc enviar  un salut?

Tiffany: Per descomptat!

O’Malley: Són de Flat River, Missouri. Allí segur que ara es moren de fred. Així que ja saps mare, abriga’t bé aquest hivern!

Tiffany: De nou, moltes gràcies!

O’Malley: Gràcies a vosté, senyoreta. I que Déu la beneÏsca.











6. Martín i Estela "Guerra":​



(Tot comença en una discoteca, quan dos amics entren en ella i veuen a la llunyania a l’Igor, un amic que no veien des de feia molt de temps.)

​
Pedro: És l’Igor, no pot ser…



Mario: Quan de temps (Comença a xiular, per que l’Igor es donara compte)



L’Igor: Què feu ací? (Els va vore gràcies a una xica)



Pedro: La pregunta es, què fas tu ací?



L’Igor: Anem a la terrassa i allí podrem parlar tranquil•lament.



Pedro: Ho veig bé

​
(Van anar a parlar a la terrassa, un espai ample amb grans para-sols de formes octogonals sobre les taules de ferro forjat vestides amb testos de flors i encerclades de catires de vímet.)

​

​

Mario: Ens assentem i demanem alguna cosa?



Pedro: Em pareix una molt bona idea.



L’Igor: Cambreraaa!



Cambrera- Volíeu alguna cosa?



L’Igor: Un cubata per a cada un no estaria malamente.



Cambrera: D’acord, com vuelgueu.



Mario: Per què te’n vas anar sense dir-nos res?



Pedro: No entenem tampoc perquè no has donat senyals de vida quan has tornat…



L’Igor: Em sap molt mal haber-me anat sense despedir-me de vosaltres, però a Sicut molt complicat. Tampoc  e pogut tornar al meu poble.



Mario: Si no has pogut tornar al teu poble, On has estat?



L’Igor: Poc després de la primera pau vaig aconseguir fugir en uns del autobusos que partien cap a Itàlia. Després vaig viatjar per Alemanya, França, Holanda i finalmente a Noruega, on tenia parents.



Pedro: Com has sobreviscut? Et mantenien els teus parents?



L’Igor: Allí havia trobat refugi treballant a la cafetería d’un poble costaner del nord, on els fiords s’endinsen cap als confins de la terra, “El paradís”.



(Els dos amics queden fascinats amb les històries que l’Igor narra amb tot luxe de detalls i continúen xarrant una bona estona mentre beuen els combinats.)

​

​

L’Igor: Comptar-me vosatros coses que vos hagen passat.



Mario: venim ací quasi tots els dies…



Pedro: A vore la cambrera de la samarreta negra.



(Mario i Pedro s’acosten molt prop d’ell per a que li conte totes les coses que li han passat. Les begudes animen la conversa, que, indeugiblement, topa amb la guerra que els va separar.)



Mario i Pedro: Vinga compta’ns tot!



(L’Igor es mostra reticente devant el tema. L’expressió li canvia. El somriure desapareix i se li abaixen les celles sobre els ulls encogits.)



L’Igor: Vaig tindre que anar a l’exèrcit i em van enviar al front de la guerra més cruenta de la història.



Pedro: Els nostres pares ens enviaren a estudiar a Zagreb.



L’Igor: Jo havia complit els 19 anys I em vaig tinder que presenter al reclutament obligatori.



Mario: Nosaltes vam estar en el sofà del nostre pis de la ciutat universitària, mientres tu et jugaves la teua vida…



(L’Igor es fa pregar. Dóna voltes i més voltes devant les preguntes dels dos amics, fins que es veu acorralat. Ho ha de deixar anar. Seràbel millor per a tots.)



L’Igor: Mireu, us relataré una sola experiència amb la qual entendreu què es pot arribar a sentir al front.



Pedro: Com tu vulgues.



L’Igor: Durant una temporada vam estar vigilant l’enemic a Jajce,a la Bòsnia Central. Vigilàvem nit i dia les posicions dels serbis que hi havia just a l’altra banda de la muntanya mentre matàvem el temps jugant a cartes.

​

​

Mario: No vos van manar ordres per a fer-los algo?



Pedro: Ells no s’havien donat compta?



L’Igor: Tot estava tranquil. No hi havia ordres concretes. Només vigilar i esperar. Però al cap d’uns pocs dies va arribar un caporal que ens va donar instruccions.



Mario: Què manaven mixes instruccions?



L’Igor: Les nostres tropes havien patit una severa derrota i havíem d’avançar cap al sud per a cobrir la retirada dels que fuguen de la carnicería deld xètniks.

Pedro- I què vau fer vosatros?





L’Igor:  Vam decidir enviar una avançada perquè inspeccionara la zona i ens informara de la situación exacta de l’enemic.



Mario: Com ho vau fer?



L’Igor: Com que ningú no s’hi va presentar voluntari vam acordar anar a sorts per veure qui frmaria part d’aquell escamot.



Pedro: Qui va eixir triat?



L’Igor: Van resultar escollits Quatre homes. Un d’ells era Mirko, amic meu des del reclutament a Zagreb. L’escamot va partir de matinada pels camins d’arbres i pedres d’aquelles muntanyes.



Mario: Què vau fer vosaltres?



L’Igor: Nosaltres ens vam quedar esperant-los. Ho vam fer durant tres dies.L’angoixa se’ns menjava i el cap de secció ens va ordenar anar a la cerca de l’avançada i complir la Nostra missió.



Pedro: Quant de temps vau tardar a anar?

​

​
L’Igor: Vam partir com ells de matinada. Vam caminar durant tot el dia entre els matolls vigilant de no despertar l’alerta de l’enemic.



Mario: Però els vau trobar?



L’Igor: A la nit, també els vam buscar sense sort. Vam dormir unes hores, fent guàrdies per torns, i vam continuar buscant i buscant en silenci, sense parlar.



Mario: No hi havia rastre d’ells?



Pedro: Els havien matat?



L’Igor- Quan el sol ja era rogenc, un dels companys va advertir un réflex que semblava provenir d’un casc de soldat situat a uns cinc-cents metres.



Pedro:Què vau fer?



L’Igor: Ens vam ajupir espantats pensant que l’enemic ens havia descobert. El nostre cap ens va dividir en tres grups i va convenir encerclar aquell réflex per tres flancs avançant a la gatzoneta.



Mario: però…



Pedro: deixa que siga.



L’igor: Ens hi vam acostar a poc a poc. Mentre ho féiem, podia sentir la respiración trencada del que avançava Carrere meu. No oblidaré mai aquella sensació.



Mario: Quants eres els enemics?



L’Igor: Un dels altres grups es van fer una senyal per advertir-nos que el réflex no era un, sinó Quatre. Estàvem morts de por i amb els nervis fosos.



Pedro: Jo estaria mort de por, no aguantaría…

​

​
L’Igor: Vam esperar ordres en siilenci, amb aquelles respiracions que se’ns clavaven al Cervell, fins que el cap del nostre grup va alçar el braç amb la mà oberta i rápidamente la va tancar i tots ens vam incorporari vam començar a disparar les armes automàtiques sense treva.



Mario: Van patir molt?



L’Igor: Allò era un infern de crits i plom. Cridàvem i escopíem foc amb fúria. Però passats uns segons ens vam aturar. La visió ens va deixar glaçats. La pell se’ns va erizar. No podia ser.



Pedro: Per què?



L’Igor: Aquells reflejos que havíem vist eren els dels cascos dels postres Quatre companys.Els caps estaven clavats a terra amb Quatre Pals. Ens miraven immòvils amb les boques desencaixades i els ulls penjant. Era espantós. Horrible. Jovaig soterrar a Mirko, vaig vomitar.L’endemà vam atacar als serbis,els vam tallar el cap… No volíeu saber com va ser la meua guerra? Maleïda siga... Ací la teniu.



Mario: Vaja… (diu mentres pedro aparta la vista de la cambrera.)











7. Raúl i Adrián "Equilibri":​



(Un circ a l´època actual, 2013; a la caravana de la trapezista Maria; ella i Andreu discuteixen)



MARIA: Açò no por continuar així.

ANDREU: Tu no tens drets i jo faig el que vull.

MARIA: Jo a tu no t´he fet res!

ANDREU: Deixa´m en pau, tu no manes. (Li dóna una bufetada)!

MARIA: ( Plorant) Deixa´m, deixa´m!

ANDREU: Quan més plores més et pegaré!

MARIA: (Plorant) Vaig a cridar a la policIa (Va corrent pel telèfon).


ANDREU: (L´agafa del braç) No vas a cap lloc. (Arrossega Maria cap a la cuina).


ANDREU: Aquesta és la teua fi.

MARIA: Jo crec que és la teua. (Agafa un Ganivet i li´l clava al coll).

MARIA: Ale, tu a dormir i jo a actuar.

(Ja en el circ a punt de actuar)


ALBERTO: Amb tots vosaltres la trapezista Maria farà el seu nombre. Un fort aplaudiment.

( Comença l´actuació i Maria està molt endolorida, té molts blaus)


WALLY: Ho faràs molt bé ara.

JULIO: Ànim, ànim.

(Mentrestant Maria comença el seu nombre de trapezisme, el públic crida: Maria, Maria).


WALLY: Ho estàs fent molt bé ( cridant).


(Es prepara per a fer la seua acrobàcia més complicada, aumenta la pressió y els blaus molesten a Maria)


Públic: Maria, Maria, Maria ( fent palmes). Els xiquets ploren.

ALBERTO: I ara el gran final: triple volantí amb caiguda de peu a terra.
(Maria es prepara i ho fa perfecte).
PÚBLIC: (Aplaudixen i la criden). ( Maria fa una reverència i es va a la caravana, agafa el cadáver i el tira per un barranc).

( Al dia següent pel matí  Maria posa la televisió)


TV Noticias: ( Al circ El Paradís ha ocorregut un crim. Ha sigut assassinat el marit d´una trapezista. La policía investiga qui ha sigut)


MARIA: (feliçment) Per fi m´he atrevit I per fi ho he aconseguit.









​

8. Andrea "Esperança":



​​(A Sevilla hi ha una parella que tenen moltes discussions. L'Olvido crida...)

​
OLVIDO: Estic farta de fer sempre el que tu vols, i això no pot ser!

​
(A l'Olvido nerviosa li tremolen les cames,mentre Antonio pels nervis s'alsa corrent)

​
ANTONIO: Tu eres una dona,has de fer el que jo et diga; has de respectar-me,has de
                  tenir-me amor,com el teu home que sóc!

​
( S'escolten colps, l'Antonio li pega l'Olvido i ella crida...)



OLVIDO: Estic farta de ser sempre la que ho faça tot! Tu no fas res! Quan arribes del bar
              et tires al sofà i veus la tele .Esperes que et faça el sopar i tu no fas res!



(L'Olvido se'n va i tanca la porta d'un colp.)



(Apareix l'Olvido en la casa de la seua mare.)



OLVIDO: Mare,estic molt decebuda amb l'Antonio. I per aixó et demane permís per a
              quedar-me uns dies en la teua casa.



MARE: Clar que si! No hi ha cap problema! Esta casa és meua i com tu eres la meua filla, també és la teua casa.Pots quedar-te els temps que vullgue. 

           

(L'Olvido se'n va a passejar i per les escales es creua amb una veina del
 barri,Mercedes)



OLVIDO: Perdona'm, és que teniapress i m'he xocat emb tu. En què et puc ajudar?



MERCEDES: No passa res! Estava esperant que la plutja se n'anima per anar-me'n a
                     comprar el pa. Tu deus ser la filla de Marta, veritat? Et pareixes moltísim!



OLVIDO: Quina casualitat jo també me'n vaig a pel pa! Sí, soc la filla de Marta. Com
                t'anomenes ?

MERCEDES: M'anomene Mercedes encantada de conéixer-te.

​

OLVIDO: Jo Olvido.I com és que conéixes la meua mare!



MERCEDES: Ès que som veínes del barri.



OLVIDO: I ón treballes?



MERCEDES: Jo sóc monitora de xiquets,una especie d'animadora per als menuts.



OLVIDO: Que divertit, no ? A mi m'agraden molt els xiquets!



MERCEDES: Sí,la veritat es que sí,és molt divertit! Si vols,pots fer tu també de monitora!
                      Encara hi ha plaçes.Peró és gratuit , si vols anar ahuràs de complir.

OLVIDO: De veres! On m'apunte?



MERCEDES: Ací tens el fullet per a incriure't.



(L'Olvido i Mercedes se'n van a comprar el pa,mentre parlaren sobre l'escola i els
            xiquets. Després d'uns dies l'Olvido es fa amigues de Mercedes i Àngela.I a
           poquet, l'Olvido li explica la seua relació amb l'Antoni,que fa tres mesos que no es
           veuen.)



MERCEDES: Has de plantar-li cara!Esta nit te'n vas i el deixes plantat.Ell no et mereix,tu
                      eres molt bona.



(L'Olvido se`n va a casa de l'Antonio,discuteixen i criden. Passa un any sencer i
           l'Olvido cada vegada que passa el dia,está interesada en lèducació i els xiuets.han
           aprés i s'ho han passat molt bé)



MERCEDES: Moltes felicitacions,has conseguit educar els xiuets,han aprés i s'ho han
                     passat molt bé!



(L'Olvido torna a casa de l'Antonio per a recollir unes caixes que s'ha
           deixat.L'Olvido entra per la porta i veu a l'Antonio que està preparant el sopar)



ANTONIO: Bon dia,amor meu!He preparat el sopar,per a nosaltres.M'alegra molt que
                 hages vingut.He pensat en tot estos messos i crec que tens rao.Sóc un
                 imbécil,perdona'm per no ajudarte i per no ferte cas.T'enyore molt!



(L'Olvido sorpresa amb els ulls quiasi plorant)



ANTONIO: Per favor, perdona'm! A partir d'ara t'ajudaré!Perdona'm!



OLVIDO: Has fet tu el sopar?I el pis està ben net!



ANTONIO: Clar que sí, ho he fet tot jo solet!Ningú m'ha ajudat.Per favor torna amb mi!
                 T'estime!



OLVIDO: M'has deixat impresionada!Sí, et perdone!



(Després de dos anys l'Olvido i l'Antonio van tenir una filla,a la qual li han possat el
            nom d'Esperança)​











​9. Alicia "Llàgrimes" :



(mare i el seu fill anomenat Mehmet de nit,caminant pels boscos de Turquía. Van acompanyats d'altra molta gent,cansada de camnar i,sobre tot, molt asustada després de l'ocorregut)



Mare: Ens han destrossat. Fins a quan haurem d'estar així? Estava gitant a Mehmet quan, la meua veïna, Zeyrep, ens va avisar que els del Kurdistán havien tornat, i hem hagut de fugir.



Fill: Fins quan haurem de caminar, mare?



Mare: No ho sé fill meu, supose que fins que estem a sam i estalvis(llàgrimes).



Fill: A sam i estalvis, de qui?



Mare: De la gent roïna.



Fill: Nosaltres som els bons, no?



Mare: Clar que sí, Mehmet.

​

​
Mare: Abdullah Öcalam, és el president del partit polític dels treballadors del Kurdistán. És una organizació terrorista, que no és la primera vegada que ens ataca a mi, i al meu poble.



​
Fill: Tia Zeyrep tia Zeyrep! Nososaltres som els bons, veritat?



Zeyrep: Passe el que passe, sempre els bons.



Fill: Per què ens ataquen eixes persones? Em fam por.



Zeyrep: Defenen les seues idees.



Fill: Doncs no m'agraden eixes idees.



Zeyrep: A mi tampoc, però creu-me, (amb cara misteriosa) algun dia tot canviarà.



Mare: Tinc altre fill, el Selim. La primera vegada que ens van atacar els del Kurdistán, ell estava amb nosaltres. Després de l'ocorregut, el Selim se'n va anar a Alemanya. Ens va dir a Mehmet i a mi que ens anàrem amb ell,per a estar segures,però jo no vaig voler. No volia deixar la meua casa,la meua vida. Volia lluitar.



Zeyrep: Atenció! Pareu! dormirem ací. Coloqueu-vos per parelles i dormiu com pugueu.



(Mehmet i la seua mare es possen a terra arrupits davall d'una manta. Al voltant, desenes de persones com ells dormen entre el fred).



Mare: Mira allà dalt! Veus aquell estel que cau com una llàgrima?



Fill: Sí



Mare: Ràpid, pensa un deseig.



Fill: Ja el tinc, saps quin és?



Mare: No! No me'l digues! Te l'has de guardar per a tu, serà el teu secret.



(Mehmet s'alça en silenci i s'acosta al costat de la tia Zeyrep)



Fill: Tia Zeyrep, saps què tinc un secret?



Zeyrep: Sí?



Fill: Sí, però no te'l puc contar.



Zeyrep: D'acord.



Fill:  És que..fa molt de temps que no veig el meu germà Selim, i volia demanar tornar a veure'l. Però també vull tornar a veure el meu papà, que està en el cél. No sé què demanar...



Zeyrep: Hi han moltes estrelles. Demana primer una cosa i després ja demanaràs l'altra. Però no m'ho digues. Així es complirà.

​
(Mehmet torna amb la seua mare)​



Fill: Mare, què dorms?



Mare: No, encara no.



Fill: Puc fer-te una altra pregunta? Quan anirem a veure el Selim?



Mare: El Selim viu lluny, ja ho saps. Però aviat es reunirà amb nosaltres.



Fill: Però, si continuem caminant, com sabrà ell on trobar-nos?



Mare: Mira! Has vist aquell altre estel?



Fill: Sí.



Mare: I veus con lluïx en la nit?

Fill: Sí.



Mare: Doncs quan el mires pensa que el Selim també l'està  mirant..(llàgrimes)



(Passa una estrela fugaç. Mehmet tanca els ulls i somriu. Imagineu-vos el que està fent)



(Selim, en el seu negoci)



Dona: Bon dia Selim, em poses un kebab?



Selim: Clar que sí. El de sempre?



Dona: El de sempre!(entre rialles) per a no perdre el costum.



Selim: En un minut el tens.



Dona: Selim...tinc una mala notícia. Aquest matí he posat la televisió, i deien que els del Kurdistám han tornat a fer de les seues.



Selim: q..q..q..què?(llàgrimes)



(El Selim posa la ràdio)



-Ahir a la nit, diverses muntanyes controlades per la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistán, catalogada com una organització terrorista pel govern turc, els Estats Units i la Unió Europea, van ser atacades de manera eficaç pels avions de combat de la Força Aèrea de Turquía.

(llàgrimes)